Thumbnails of finished work since 2020 and also notes from 2020 written as I made some of these can be found here. Also, lease see my Instagram feed: @nigel.meager
To make contact please email nrm32@cam.ac.uk.
Desvetllar les capes de la realitat – Fernando Hernández-Hernández, Facultat de Belles Arts. Universitat de Barcelona.
Les arts no fan de mirall d’això que anomenem realitat. No tenen una funció representar i replicar el que és real. El que fan és afegir capes a la realitat. No persegueixen la mimesi, sinó la interpretació. No tracten de mostrar el que ja es veu. O replicar els sons que formen part del nostre paisatge sonor. O de repetir els moviments que els nostres cossos fan cada dia. Persegueixen desvetllar allò que normalment es manté amagat a les expectatives dels visualitzadors, les lectores o els oïdors. Les Arts són exploradores que cercant el sentit de la vida, de la natura, de l’existència. Això comporta risc, experimentació i aventura. Allò que s’anomena la Història de l’Art, són maneres de dialogar -a vegades posant etiquetes- amb aquestes maneres d’interpretar i explorar el món i les vides dels humans i dels no humans que ens ofereixen les arts.
En aquesta exploració mai es parteix del no-res. Sempre s’està en una conversa permanent amb tots i totes els que formen o han format part d’aquesta aventura a la recerca del sentit. Per això, quan ens acostem amb curiositat a una manifestació artística, si tenim alguns referents, podem detectar els rastres d’aquestes converses i ens incorporem a aquest diàleg que no té fi.
A vegades els referents es dilueixen i apareix l’espurna de l’emoció que ens commou o ens inquieta. També pot passar que no es produeix connexió amb el que veiem, llegim o escoltem i passem de llarg. El que importa és el risc d’afrontar la invitació que se’ns ofereix. Tot això ve al cas per situar-nos davant de la mostra a la qual ens convida Nigel Meager.
He tingut l’oportunitat de seguir diferents moments de la seva exploració. En un primer moment, els collages tridimensionals cercaven trencar els límits de l’espai i la representació en la línia que fa ja temps van obrir els cubistes. Després, a poc a poc, va començar a incorporar objectes quotidians, joguines de plàstic, que son reflex d’un capitalisme que crida al consum d’objectes efímers que es llancen perquè no estan fets per durar. En un tercer moment, el d’ara, va començar a entrar dins de la matèria de les coses. Va anar acoblant objectes per desvetllar allò que apareix quan es desfà la primera materialitat dels objectes i apareixen les capes i els estrats que es mantenien invisibles. Explorar els estrats que ens permetem acostar-nos al que amaga en la quotidianitat de les cases de nines, dels cossos d’hominoides i d’altres objectes estranys que es fonen en una amalgama informe que genera un nou objecte.
D’aquí la importància d’envoltar-los, per descobrir el que amaguen les seves formes anòmales. Per apropar-nos al que el seu caràcter grotesc i estrany ens parla d’una realitat caracteritzada per l’efímer, instantani i d’un sol ús. Com la vida que en aquests moments ens habita i que habitem. I per descobrir els submons matèrics dels objectes que ens ofereix Nigel Meager i anar més enllà de les superficialitats i les aparences.
Fernando Hernández-Hernández
Facultat de Belles Arts. Universitat de Barcelona
